sagristans i campaners 1

Es diu que hi havia hagut un sagristà, a la parròquia de Santa Maria de Banyoles, que era molt primmirat amb el cerimonial que calia executar a l’ interior del temple. Però que era un home tosc, sense gaire cultura. Bon home, però. Vigilava de prop els escolans (ell sabia prou bé que els escolans eren “de la reïra de bet!”, una expressió de l’ Empordà per dir que eren molt entremaliats). I els deia: “Quan passeu pel “cruspiteri”, i vegeu el Santíssim “indisposat”, heu de fer “irreflexió” doble. Entesos?”.

Els sagristans i campaners sempre han estat uns homes bonassos, però una mica sinistres. Potser ho dic influït pel “Josafat”, campaner de la Catedral de Girona, criatura literària de Prudenci Bertrana. O pel famós geperut de Nôtre Dame de Paris.

El campaner del meu poble, era un home petit, grassonet, marit d’ una dona anomenada “la campanera” (“of course”). Els pèls de les celles, blancs i erectes, li feiem com de visera. Tenia tres fill, un dels quals era “subnomal”, emprant l’ expressió d’ aquell temps. El campaner del meu poble se sabia de memòria totes les classes de tocs de campana: bogar a morts, amb toc diferent quan el difunt era un home, una dona o un infant (un “albat”). El tritlleig dels bateigs, més alegre i llarg si era d’ una família rica, que havia premiat bé el sagristà. De fet, els nens, que ja esperàvem que sortissin pares, padrins i infant, qualificàvem la qualitat d’ un bateig si tiraven més o menys caramels i joguines. Rebíem un bateig escàs cridant, o dient a cor: “És bord! És bord!”. Els escolans ja preveníem els companys de fora. Segons la “propina” rebuda, advertíem si la cosa aniria bé o no. Després ens afegíem als qui “seguien el seguici” i recollien els caramels i nissos que anaven llançant. Hi havia unes donotes que no tenien vergonya. S’ agafaven les amples faldilles negres per les dues punxes i les dirigies vers la pluja de caramels. Això era fer trampa. Moltes vegades els haviem vessat la faldilla o les havíem fet caure. Quan això passava, s’ aixecaven enmig de renecs i d’ imprecacions. Ja ho deia la meva mare: “Aquestes dones tenen una boca com un infern”. De prop de casa meva, recordo la “Vitris”, la “Meta xerrarire”, i la “Ramona cul de ferro”. Una veïna, anomenada la “Pilar Novell” es va suicidar, bevent-se un glop de salfumant. Jo vaig sentir els crits que feia aquella desgraciada.

El campaner del meu poble dominava tots els tocs de campana: l’ àngelus del matí, migdia i vespre. El toc de missa, el toc d’ Ofici, normal o solemne. El tritlleig de les festes grosses, el toc de “comanir”, el toc de peix, el toc de mal temps…

El campaner del meu poble tenia unes orelles grosses, grossíssimes, plenes de pels. Es deia Miquel i era sord com una perola. El campanar (el campaner, no; ja he dit que era petit i abarrocat) del meu poble era alt, molt alt (un campanar romànic en un temple gòtic). Les campanes eren a dalt de tot. I hom havia fet uns forats a la pedra dels diferents pisos, per mor de poder passar-hi unes cordes, per tocar les campanes. Hi havia la campana grossa. I no recordo per a quins tocs, calia pujar uns esglaons de pedra, agafar-se a la corda i deixar-se anar. El pes del cos, feia moure i tocar la campana. I, com que això era una feina per a gent una mica atlètica, el campaner ens ho deixava fer als escolans.

De bon matí, quan el campaner havia d’ obrir les portes del temple, arribava amb un manat de claus que pesaven qui-sap-lo. En mans del campaner, feien un picaroleig especial. Ell les feia dringar a consciència; com si digués: ara ve el campaner! Eren claus de ferro forjat, de més d’ un pam cadascuna, treballades amb cura, i amb unes ornamentacions molt caractarístiques. Les portes del temple s’ obrien i es tancaven amb un garranyec especial. Això la porteta d’ entrada, la porta habitual de pas i traspàs. Perquè la porta grossa era de dos batents, molt alta i molt ampla. Es tancava amb un bernat de ferro (o no sé com carai es deia aquella peça; ara no me’ n recordo), llarg i feixuc, que es feia girar i es fixava al mig. També tenia balda suplementària, una balda grossa i pesanta, Tota la porta només s’ obria els diumenges; i, encara! Durant l' hivern, no s' obria mai. La gent, els dies d’ entre setmana, entrava i sortia per la porteta. Imagineu-vos un full de paper. Si hom retalla un rectangle a la part de baix, dreta o esquerra, del full…això era la porteta d’ entrada al temple parroquial. Aquest sistema era molt corrent a les esglésies i a les cases. Les cases també tenien un portal, com a tanca, i una porteta per entrar i sortir. Durant el dia, aquesta porteta solia estar oberta. Això va durar fins que vingué la por als lladres o a altres visites més sinistres. Ara tot es manté tancat i barrat, tant a ciutat com a vila o poble. I les portes són més petites.

Als temples d’ abans, no hi solia haver excusat o, si n’ hi havia, solia ser infecte i pudent. A l’ Església del meu poble hi havia un tancat per poder orinar. Els orins s’ escorrien per una peça, que tenia una reguera, i no sé on anaven a parar. Quan el lloc havia rebut uns quants serveis, o unes quantes visites, feia una aïtal ferum, que resultava difícil mantenir-se gaire estona dintre de l’ habitacle. Oi més, quan algun porc hi havia fet feines grosses. Entre nosaltres, els escolans, corria la brama que el campaner tenia els seus llocs secrets per orinar. I no m’ estranyaria gens que això fos veritat.

En posts posteriors, ja continuaré parlant de campaners i sagristans que he conegut.

l' any del planeta terra

Després d’ haver passat de (i reflexionat sobre) les tendències “new age”, la hipòtesi Gaia, la filosofia holística i la psicologia transpersonal...ara ens hem d’ enfrontar, a cada moment, amb una commemoració: el dia de...la setmana de...el mes de...l’ any de...
Enguany ens diuen que és l’ any internacional del Planeta Terra. Bé! Em sembla molt bé.

Però, també vull manifestar que li han fet tant de mal a la meva vella amiga, la Terra! Que si sobreexplotació dels seus recursos, que si tala forestal indiscriminada, que si malversament de l’ aigua potable, que si forats a la capa d’ ozó, que si ferralla espacial, que si quantitats altament verinoses de CO2 a l’ atmosfera, que si contaminació acústica, que si aliments transgènics o modificats genèticament...

I ara pretenen guarir aquest ésser “in articulo mortis”, que és el planeta Terra. Sí, home! En català, tenim una dita molt contundent: “quan fou mort, el combregaren!”.
Som uns irresponsables. I uns insolidaris. No sentim cap rubor a l’ hora de produir milions de tones de deixalles que contaminen els nostres aqüífers, els nostres camps, els nostres boscos, els nostres aliments. I, alhora, no ens cau la cara de vergonya quan contemplem, impassibles, com milions d’ éssers humans moren perquè no tenen menjar, perquè no tenen aigua potable, perquè no tenen medicines, perquè no tenen, tal com diem en la nostra llengua, “ni foc, ni llum, ni brasa, ni fum”. Ja m’ enteneu. Només cal que contemplem un dels països africans, o Bangla Desh, o immenses zones de l’ Índia.

Però vull ser raonable i possibilista. Vull creure que encara som capaços de rectificar i canviar de direcció. Vull creure que encara som capaços de compartir el que tenim. El que no em puc acabar de creure és que, els qui financien aquestes campanyes “de solidaritat” (i aquí no assenyalo ningú amb el dit) siguin capaços de renunciar als seus guanys fàcils. EE.UU i el seu invent del “new deal” és un trist precedent.
Si trobeu algú disposat a renunciar als negocis fàcils, ja em presentareu aquesta “rara avis”.