Any 1972. El burxeta escriu.

Juny de 1972. "El Dr. Jubany se'n va a Barcelona. Això de se'n va, és una manera de dir. De internis, nemo judicat (de les coses que passen per dins nostre, ningú no en pot donar una opinió ben encertada -manera un xic lliure de traduir). El cas és que es converteix en Arquebisbe de Barcelona.

Des d'aquest moment, les coses es precipiten: reunió urgent de les forces vives (de l'església gironina), per organitzar un comiat digne de Girona. Hom proposa concelebrar una missa vespertina a Girona capital i obsequiar el nostre pastor amb una pintura simbòlico-recordatòria (vull dir una pintura de la ciutat, que li recordi sempre el seu pas per Girona). S'accepta el suggeriment.

L'acte de comiat, que hom havia imaginat massiu, es converteix en una festa íntima. Un parell de centenars curts de persones participen a la missa (jo no hi vaig pas anar). La gent té altres cabòries.

El Dr. Jubany, amb molt realisme, salva la situació, despullant l'acte de qualsevol triomfalisme. Es limita a fer el que havia de fer: una homilia; això mateix: una veritable homilia. Algú comenta, amb molta intenció: Mira! Sembla que el Dr. Jubany ha après alguna cosa a Girona.

Noticiari I. "Il giorno dell arco baleno" guanya el festival de San Remo. Els americans tornen a llençar tones i més tonesd de bombes sobre el Vietnam. La meitat d'Espanya està pendent de les "cares de Belmez". Els "Testigos de Jehovà" sembla que guanyen adeptes a milers. Els col.legis de l'Església Catòlica passen un tràngol de mil dimonis. El "Perich" publica un ninot a La Vanguàrdia sobre les festes de Setmana Santa: un temple "cerrado por Semana Santa".Els cinemes del Perpinyà d'enllà s'omplen de catalans d'ençà. ("Ostres! Has vist il Decamerone,tu?").

Fragment textual (amb lleugers aclariments) de l'escrit que va aparèixer a la revista CORRESPONDÈNCIA, de Barcelona, pel juny de 1972, ara fa 35 anys.

BURXETA

inicis del burxeta

Tinc seixanta-set anys. Quan vaig començar les meves memòries (un xic especials -ja ho anireu descobrint- les coses pintaven molt diferent d'ara). Estàvem en ple maig francès 68 i en l'eufòria del Concili Vaticà II (aquí ja us dono una pista important. Una altra seria els nostres esforços per conjuminar cristianisme i socialisme). La meva formació havia estat d'allò més tradicional, tirant cap al fonamentalisme i el rentat de cervell (jo no havia sentit a parlar, encara, ni de Freud, ni de Jung, ni de Lacan, ni de Reich). I, per suposat, els meus formadors (professors i llibres, eren d'allò més tradicional i carca. Vaig tenir sort de la meva il.lusió per la literatura. Les bones novel.les em van donar una altra perspectiva i em van mantenir al bon camí.

Aquestes pinzellades ja us poden donar un tast del que vindrà després. Avui ho deixo aquí.

BURXETA.